Silveri és un jove conciliador, treballador, amb idees moderades i simpatitzant de les causes perdudes... un bon xic, en definitiva, que faria una vida normal si no fóra perquè el seu èxit extraordinari amb les dones el posa en més d'una situació compromesa i incòmoda. La incorporació de Silveri com a nou professor a l'institut no deixarà indiferents professores ni alumnes. Des del primer dia, les peripècies amoroses del protagonista es barrejaran indestriablement amb la seua vida laboral i desencadenaran una sèrie de situacions insòlites i divertides que trasbalsaran la rutina de la comunitat educativa.

L'humor i la ironia marquen el rumb de Pell de Pruna, XIV Premi de Literatura Eròtica de la Vall d'Albaida, a través, fonamentalment, d'uns diàlegs insinuadors i d'escenes d'un erotisme sense embuts.

L’any 1997, la meua amiga Carme Agulló escorcollava els arxius i les hemeroteques a la recerca d’informació sobre els mestres republicans depurats pel franquisme. Fruit d’aquelles investigacions han estat uns quants llibres publicats per entitats i institucions diverses i amb una excel·lent acollida tant per part dels professionals com per la dels simples afeccionats i simpatitzants de la causa republicana o de la simple coherència històrica. Entre desenes i desenes de descobriments de gran interés, n’hi va haver un que cridà la seua atenció especialment; un tal Vicente Calpe, mestre d’Otos durant els anys 35 i 36, que, després d’haver lluitat en les files republicanes durant la Guerra Civil, va desaparéixer del mapa sense deixar-hi rastre. Ni havia estat depurat ni condemnat, ni exiliat... Carme em demanà si podia localitzar algun dels seus antics alumnes i organitzar-hi una entrevista. Casualment, el meu sogre havia estat deixeble de don Vicente, i ell mateix m’informa de quins havien estat els seus companys de classe. Uns més expressius, els altres més lacònics, tots coincidien en referir-se a don Vicente com el mestre més extraordinari que havien conegut mai de la vida. Alguns no podien amagar l’emoció, i tots en recordaven la filiació completa: “don Vicente Calpe Clemente”, deien, i de seguida hi afegien un enfilall de records desordenats que m’atabalaven i em trasbalsaven: “el mestre que tocava el violí, el mestre que ens feia treballs manuals, el mestre que ens feia fer teatrets, el mestre que cantava en valencià, el mestre que ens va dur a Albaida a veure el pintor Segrelles, el mestre... “ Els de més bona memòria fins eren capaços de cantar les cançons, recitar els diàlegs dels teatrets i d’explicar-me fil per randa el sistema de fer multicòpies amb una mena de llanda com les de fer coca i amb una pasta negra i viscosa que treia d’un potet.
Quan li ho vaig dir a Carme, se’m quedà mirant i com aquell que no ho vol, va dir:
?I si el buscàrem...
No diré que no m’havia passat pel cap, però ho havia descartat tan prompte com hi havia pensat. Si els alumnes ja eren vells de setanta i tants anys, el mestre en devia tenir un bon grapat.
?Quan estava a Otos, ell encara era molt jove. Ara, a tot estirar en deu tindre 83 o 84. Tampoc no és impossible que encara visca –em va dir Carme amb aquell optimisme seu que ella dissimula sota un aire d’indiferència galega i que la porta a emprendre tasques impossibles amb la mateixa naturalitat amb que prepara una bica o una queimada.
I ens hi vam posar a la faena amb l’instrument més senzill i més efectiu que teníem al nostre abast (llavors encara no hi havia Internet): la guia telefònica. Sabíem que don Vicente era de València, que hi havia viscut des de menut, que els seus pares tenien una fonda, i que no hi ha res impossible. Agafem el llistí de la capital i ens hi trobem uns quants Calpe Clemente; cap, però, amb la inicial V. Els cridem d’un en un i sempre ens trobem les respostes escèptiques, evasives o fins i tot desconfiades: “no el coneixem, no en sabem res, què volen vostés de mi?, a veure si em volen prendre el pel...” Després seguim amb els Calpe a seques: amb idèntics resultats. A la fi, amb tota la tristesa del món, no ens queda més remei que desistir.
Però unes quantes setmanes després, Carme em diu que algú li havia dit que podia ser que don Vicente visquera a Barcelona.
I ella mamprén el llistí, i es troba que només hi ha un Calpe Clemente: un sol Calpe Clemente, seguit d’una coma i d’una V. Carme marca aquell número i poc després una veu madura li arriba de l’altra banda del fil: “diga”... I Carme no va amb rodeigs, li demana així de colp:
?Es vosté don Vicente Calpe Clemente?
I aquell home contesta que sí, amb una certa prevenció.
I Carme que, amb aquella seua calma proverbial, li pregunta:
?I vosté va ser mestre d’Otos en l’any 1936?
Només havien passat 61 anys...

Doncs la resposta a aquesta pregunta la podreu trobar en “El sostre de palla”, un llibre que vol ser un homenatge a tots els mestres de la república, i, a través d’ells, a la República sencera. Un llibre que dedique als meus amics Carme i Ramon que amb don Vicente l’han inspirada i al meu altre amic Toni Espí, que va fer possible la primera impressió a l’Institut Simarro de Xàtiva. I a totes les entitats que han col·laborat en la segona edició. I a tots els qui es vulguen aixoplugar sota aquest sostre de palla.
I quina relació hi podia haver entre aquest “Sostre de Palla” i Ca les Senyoretes? Doncs quan don Vicent se’n va anar a la guerra voluntari, la senyoreta Isabel, la menuda de les senyoretes, tornava del Madrid assetjat per l’exercit Nacional al seu Otos natal tot cercant la seguretat de la rereguarda. La senyoreta Isabel era mestra, i en trobar la plaça del mestre de xiquets desocupada, se’n va fer càrrec de seguida. Després de la guerra ella tornà a ocupar la seua plaça de mestra i la substituí el nou titular de l’escola d’Otos. Començava una de les etapes més tristes de la nostra història i de manera molt especial de la del magisteri.